Reflexions d'una eterna viatgera
Sembla que sí que el viatge és a l’interior. Està clar que es fa, vulguem o no, en siguem conscients o no. Aquest viatge va transitant per diferents estats, viu les experiències i n’emmagatzema extractes en diferents calaixos, alguns dels quals queden amagats o reprimits. I és la nostra feina netejar, organitzar i conèixer aquest “desordre”.
El viatge interior s’emmiralla en el viatge exterior, l’arquetip de l’eterna viatgera, l’exploradora, que tinc intrínsecament activada dins la meva psique, la nòmada, que mai arrela en un lloc, que tota la terra és casa seva, que contempla la grandesa de la creació amb ulls de nena, fascinada per totes les meravelles.
Aquesta nòmada fa vint anys que està activa. La veig en una cabana a la muntanya, en un desert, en una furgoneta, en una iurta a la tundra; la veig a tot arreu. Però què passa quan la moda és viatjar? Quan sembla que el viatge exterior sigui venut com la recompensa al treball i una part relativament gran de les persones del mon occidental i privilegiades volen cap a llocs remots, deshabitats i insòlits? Quan els grans destins turístics ja no són el que atrau, sinó que la invasió de tots els racons poc explorats comporta la mort de la solitud?
Potser ara, més que mai, està aïllat és restar a la teva terra quan tothom marxa; anar al poble i amagar-te pels racons on els teus ancestres jugaven de petits. Potser cal anar a llocs poc exòtics i tornar a ser una nena, sorprendre’t en un bosc d’arbres joves i meravellar-te en veure un gran arbre.
Perquè quan fa un segle algunes persones viatjaven a tribus aïllades i compartien les fotografies a les revistes de viatges, aquells que, des de les seves cases, les contemplaven, podien admirar la valentia i gaudir-ne sense pertorbar els individus del lloc. Avui gairebé puc pensar en intoxicació quan somio visitar llocs recòndits; quan dins meu m’agradaria ser l’única que camina per aquelles terres; quan les meves passes pels Himàlaies fossin innòcues. Aquest no és el temps.
Sembla que tothom busca llocs llunyans i amagats per trobar-se, per conèixer-se, per saber qui és més enllà de les regles establertes, fugint d’un sistema que atrapa i empresona alhora, dibuixant una llibertat encapsulada en unes vacances puntuals, que potser ja ni cal compartir, o sí? Ja no sé si vull això. No vull contaminar més racons, o sí? Encara em queden viatges externs per fer, potser.
Com Jung es va adonar en conèixer una tribu africana i els seus chamans, no només afectem externament, sinó que també el seu inconscient col·lectiu: els seus somnis comencen a modificar-se, a desaparèixer. No som innocuos. Maria Sabina, una sanadora mexicana del segle passat, també es va veure profundament afectada pels nous curiosos —joves aventurers que buscaven llocs remots i cultures diferents— que l’anaven a veure. Sense saber per què, va perdre la seva capacitat de sanar. Sembla que l’inconscient col·lectiu local es va veure pertorbat i ella ja no podia comunicar-se amb aquest camp d’informació com sempre havia fet, un cop “les ments” externes a la seva cultura havien irromput sobtadament, havien afectat profundament el “camp” de sanació al qual ella accedia.
El viatge de l’heroi com a viatge intern
El viatge de l’heroi és un concepte narratiu i psicològic que ha estat explorat per mitòlegs, escriptors i estudiosos de la cultura al llarg de la història. Popularitzat per l’acadèmic Joseph Campbell a la seva obra L’heroi de les mil cares, aquest model descriu un patró recurrent en mites, llegendes i relats de diverses cultures, en què un protagonista abandona el seu món ordinari per afrontar desafiaments que el transformaran profundament.
Aquest esquema també reflecteix processos de creixement personal, simbolitzant les etapes que tot ésser humà travessa en la seva recerca d’autoconeixement i plenitud.Ofereix un marc interpretatiu per entendre crisis existencials, transicions vitals i el procés d’individuació descrit per Carl Jung.
En essència, aquest arquetip representa la metàfora de la vida com un camí ple de proves, aliats i adversaris, on el veritable tresor no és la victòria externa, sinó la transformació interna.
Per exemple, abandonar la zona de confort, afrontar pors o integrar noves facetes de la personalitat són experiències universals que troben ressò en el viatge mític.
Podem començar aquest viatge envoltats de la família. Tot i que sembla un inici difícil, i ho pot ser en molts casos, si et sents amb ganes i predisposada a conèixer-te, és un molt bon moment. La família remou, desperta emocions reprimides, oblidades o amagades en alguns casos, i això conté molt material per treballar.
Pots observar aquí les projeccions, que ja n’he parlat abans en un article/pòdcast, i analitzar quins comportaments t’irriten i quins admires. Tot plegat, amb una actitud atenta i el més neutra possible, pot mostrar-te veritats ocultes. Aquell cosí que sempre interromp i no deixa parlar, el tiet que sempre té la raó, la mare que sempre dóna consells… segur que en teniu comentaris per a tots. Escriu-los, dedica-hi uns moments a veure com et sents davant de cada tret de la personalitat. Potser aquí comencis a copsar allò que no t’agrada. Perfecte! Has trobat un tresor! Ja tens feina.
Sobretot la relació amb els germans o germanes, si en tens, t’ajudarà molt. Són les relacions més ambivalents que ens podem trobar. Són aquelles persones amb qui hem compartit més: la família, la criança, els valors, les creences… Cap altra relació ens ajuda més a definir-nos, tant per les diferències com per les igualtats. I cap altra relació ens mostra més la nostra ombra, sobretot entre germanes del mateix sexe. Estem lligades en un procés d’autodefinició recíproca.
Qualsevol relació amb la germana em parla de la meva germana interna. També la relació amb la mare em parla del meu vincle amb la mare interna, igual que amb el pare. L’objectiu és reinventar les relacions, aprofundir en els vincles.
Doncs bé per tancar aquest article/pòdcast dir-te que si necessites una mica d’ajuda faig consultes personals en interpretació de somnis i també faig cursos introductoris, així com una tècnica preciosa que és diu ensomni dirigit, és una tècnica terapèutica d’imaginació guiada que permet accedir al món simbòlic i a l’inconscient mitjançant imatges evocades en un estat de relaxació profunda però conscient. No és un somni inconscient, sinó una experiència viscuda amb la ment desperta, en què la persona observa, sent i interactua amb les imatges que apareixen.
A través d’una consigna inicial (un lloc, un personatge, un camí, una situació), l’individu es deixa portar per les escenes internes sense forçar-les ni controlar-les racionalment. Les imatges que emergeixen reflecteixen conflictes, desitjos, pors i potencialitats, i funcionen com a metàfores de processos interns.
L’objectiu de l’ensomni dirigit no és interpretar immediatament, sinó viure l’experiència i establir un diàleg amb els símbols. Posteriorment, el treball terapèutic permet integrar el contingut viscut, facilitant la presa de consciència, la transformació emocional i la reorganització interna.
Aquesta tècnica és especialment útil en processos d’autoconeixement, treball amb l’ombra, resolució de conflictes emocionals, desbloqueig creatiu i acompanyament de transicions vitals, ja que activa recursos interns i afavoreix un moviment psíquic profund i respectuós amb el ritme de la persona.
Així que si vols començar em pots contactar. Una abraçada.
