És un concepte senzill d’entendre i d’explicar, però sí que és cert que, quan observem la medicina al·lopàtica o la que trobem als centres de salut, veiem que en un percentatge molt elevat no es treballa d’aquesta manera. Per mi, aquest és l’error fonamental de base que ens trobem avui dia en molts processos de sanació o de curació, que estan molt lligats als psicofàrmacs i als fàrmacs en general —ja siguin analgèsics o antiinflamatoris— ja serveixin per desinflamar, per calmar dolors, per aportar una sensació de benestar que sovint és provisional i que, en molts casos, acaba cronificant patologies. No sanen realment la disfunció o el desequilibri existent, sinó que ens trobem amb persones que prenen medicació durant tota la seva vida per pal·liar parcialment una simptomatologia concreta. I quan el fàrmac deixa de ser pres, la simptomatologia torna a aparèixer. Per tant, no hi ha una sanació real del desequilibri.

El procés de sanació és complex i necessita l’esforç conscient de la persona. Requereix buscar dins d’un mateix la valentia, la capacitat de transformació i, sovint, l’acompanyament psicoterapèutic necessari per transitar aquest camí, que pot ser més fàcil o més difícil segons els factors causants, la història familiar i molts altres elements.

És important comprendre que, si no s’aborda tota la complexitat de la persona quan hi ha una patologia, el tractament difícilment serà complet. I què vol dir un tractament integral? Vol dir contemplar la persona en el seu cos físic i fisiològic —què està passant a nivell estructural, inflamatori o funcional— però també entendre quin teixit està desequilibrat, quin element està afectat i com s’ha arribat fins aquí.

Des de la medicina Ayurvèdica, per exemple, en una osteoporosi podem observar una afectació del dosha vata que ha arribat fins al teixit ossi. Sovint aquest desequilibri ja existia abans i ha anat aprofundint amb el temps, afectant també el teixit muscular (mamsa). Tant des de l’Ayurveda com des de la medicina al·lopàtica es pot identificar quin és el tipus de desequilibri, què està afectat i quina simptomatologia es manifesta. Però és fonamental observar també tot l’historial patològic i el recorregut vital de la persona: què ha anat passant al llarg de la seva vida, quins teixits i quins doshes s’han vist involucrats fins arribar al punt actual.

Aquesta mirada és essencial perquè, de vegades, ens trobem amb encapsulaments o falses senyals que ens fan pensar que el problema és un, quan en realitat n’és un altre. Per això cal una formació profunda en medicina ayurvèdica que permeti dirigir correctament el tractament físic. I aquest tractament no es basa només en herbes o preparats herbals, sinó també en les rutines de vida de la persona: com es relaciona, com s’alimenta, quins horaris manté, quins hàbits té… Tot això pot desequilibrar o equilibrar els elements interns.

L’alimentació hi juga un paper clau: les quantitats, les combinacions, la manera de cuinar els aliments. Hi ha indicacions ayurvèdiques molt precises per ajudar a equilibrar teixits afectats per excés, per defecte o per mala qualitat. Quan hi ha una patologia o una simptomatologia física i fisiològica, cal treballar des del pla físic, però això no significa deixar de banda els altres nivells.

Aquí és on la medicina holística pren tot el sentit. Mentre es treballa el cos amb l’alimentació i les rutines, cal observar també l’estat emocional de la persona. Sabem que les emocions generen respostes hormonals que afecten directament el cos físic, el sistema nerviós i el sistema immunològic. El cos físic i el cos emocional estan íntimament connectats.

L’estrès, per exemple, no afecta tothom de la mateixa manera. Segons l’historial personal, el temperament i la manera de percebre el món, pot desequilibrar un teixit o un dosha diferent. Si aquest estrès no es treballa de manera paral·lela al tractament físic, la sanació no pot ser completa. La simptomatologia pot disminuir durant un temps, però acabarà buscant una altra via per manifestar-se.

Per això és fonamental tenir en compte l’estat emocional. Hi ha moltes eines possibles: l’acompanyament psicoterapèutic, la introspecció, la creació, la connexió amb un mateix. L’escolta atenta de com em sento, de quines emocions es repeteixen, és una part imprescindible del procés.

L’escriptura creativa és una eina molt valuosa per observar patrons emocionals i mentals. Escriure de manera regular permet detectar repeticions, emocions enquistades i pensaments recurrents que poden estar relacionats amb la simptomatologia física. Aquest procés d’autoconeixement neix de l’atenció conscient i no es pot obviar si es vol arribar a un equilibri real.

Els pensaments, íntimament lligats a les emocions, donen forma a les creences. Moltes d’aquestes creences es formen durant la primera infància, especialment en els primers set anys de vida, quan es construeix la nostra estructura psíquica. Les relacions familiars, la visió del món i els patrons emocionals viscuts en aquest període queden profundament arrelats i poden condicionar-nos durant tota la vida.

Algunes d’aquestes creences són difícils de percebre perquè estan molt integrades en la nostra identitat. Requereixen temps, respecte i una autoindagació profunda. Els pensaments repetitius i limitants poden generar enquistaments energètics que dificulten el flux vital i acaben manifestant-se en el cos com a desequilibri o malaltia. El cos, així, es converteix en un missatger que ens parla del nostre estat emocional i mental.

Encara que es faci molta feina en els plans físic i emocional, pot ser que quedin capes més profundes per treballar. Les creences tenen arrels molt més fondes i no sempre es poden transformar només amb afirmacions. Aquí entren altres eines, com el treball amb el llinatge familiar, la biodescodificació o l’exploració simbòlica de l’inconscient.

Cap d’aquestes eines és una ciència exacta, i ningú extern pot dir exactament quin és l’origen d’una simptomatologia concreta. Però treballar el desequilibri des del pla físic, fisiològic i estructural mentre s’exploren els nivells emocionals i inconscients permet arribar a processos de sanació molt més complets.

Finalment, tècniques com la imaginació activa i l’ensomni dirigit permeten accedir a la informació de l’inconscient d’una manera simbòlica i profunda. A través d’imatges i relats onírics es poden descobrir patrons, estructures psíquiques i la base real de la personalitat, més enllà de les màscares i dels rols apresos.