I perquè no? Mira que m’agraden, i que amb una torrada amb formatge fresc estan deliciosos, però no, no en vull. 

I darrerament és una lluita més que abans, amb l’oli d’oliva ja en teníem prou, però ara sento que si no menges alvocat no estàs menjant bé. Perquè clar, en aquest mar de nutrients, vitamines, superaliments i dades on ens han ficat, la gent només que coneix les quantitats que ingereix de cada nutrient, però jo em pregunto, en un món on “sembla” que ser sostenible està de moda, com podem menjar alvocats?

I per fi m’he atrevit a escriure aquest petit article, en forma de protesta, de reivindicació, de contracultura, a favor dels fruits secs i de l’oli d’oliva, tan mediterrani i tan lligat a la nostra cultura, vinculats al nostre territori i, per tant, al nostre clima. I és el nostre organisme, qui directament, es nodreix del que el rodeja. Segons l’Ayurveda i la tan estimada sostenibilitat.

I em pregunto, té sentit dir que un alvocat cultivat a Andalusia sigui ecològic? No ho veig gaire clar…. Andalusia terra de secà, amb aqüífers molt sensibles, i comprem alvocat i mango andalús dient que almenys són d’Espanya… No sé què pensar.

Un aliment tropical cultivat al Mediterrani, amb un canvi climàtic que està modificant els patrons hídrics globals. 

Les meves conviccions sobre la sostenibilitat em fan qüestionar la paraula “ecològic” entesa únicament com una forma de cultivar, espero molt més d’aquest vocable, i entenc que ha d’incorporar la sostenibilitat i la proximitat com a base epistemològica. 

Així que estigui cultivat al costat de casa o a 400 km, un aliment tropical produit en terres mediterrànies no podrà ser sostenible, a parer meu, llevat que sigui una varietat tan modificada que les seves necessitats hídriques ja no siguin caribenyes, però llavors continuarà sent un alvocat o un transgènic?… Quin embolic… Millor limitar-me a aliments locals, tradicionals i cultivats de forma sostenible i ho simplifico tot.

Segons l’Ayurveda el lloc on vius et proveeix dels aliments que t’ajudaran a equilibrar-te, aquesta afirmació, pot semblar avui en dia, un pèl limitant o avorrida, perquè els supermercats estan plens d’aliments de l’altra banda del planeta, que fan que els nostres plats siguin diferents cada dia. És necessari? Ens sentim més sans i vitals per menjar aliments tan diversos?

La teoria ayurvèdica de l’alimentació ens diu que els aliments del nostre entorn són aquells que ens mantindran en equilibri, ja que estan cultivats en el mateix clima on vivim i, per tant, estan estratègicament situats on cuiden als éssers d’aquella zona. 

També posa èmfasi en el menjar a cada moment el que es pot trobar, els fruits vermells de finals d’estiu i principis de tardor, per acumular vitamina C i preparar-nos per l’hivern, les fruites fresques a finals de primavera i estiu per refredar l’organisme de la calor… El fet d’anar adaptant els nostres àpats a les estacions ens fa ser conscients de cada època de l’any i modificar la nostra forma de cuinar segons l’estació a la qual ens trobem. Plats calents a l’hivern, contundents, amb greixos i carns animals si som omnívors o amb moltes verdures i cereals ben cuits si som vegetarians. Menjar més dens quan fa fred, ja que la nostra capacitat digestiva és màxima, l’agni, i per tant podem digerir més fàcilment que a l’estiu, que el cos ens demana menys quantitats i més líquids.

Escoltar la natura és un factor clau per mantenir-nos sans. 

Menjar quan tenim gana, sense acabar ple i sobretot fer l’àpat més abundant al pic del migdia, quan la nostra capacitat digestiva diària és òptima. De fet, quants menys àpats millor. La nostra societat comet l’error de saturar el sistema digestiu i no deixar-lo reposar, menjant constantment, no estem respectant els cicles interns, i segons l’Ayurveda iniciem el principi del desequilibri, ja que ens explica que la majoria de les patologies comencen per un sistema digestiu en males condicions. 

A la nostra terra tenim molts aliments que poden aportar-nos greixos i vitamines en igual mesura que l’alvocat, per exemple les nous, les ametlles, les avellanes i en especial l’oli d’oliva, les olives i qualsevol fruita i verdura que contingui vitamina C entre d’altres. Podem viure i estar sans sense el consum d’aliments d’altres zones, i molt menys de zones tropicals. La Mare terra proveeix als seus fills i filles amb els nutrients que necessita segons on viu, tan bonic i senzill, tan harmònic. I cada zona té els seus aliments, preciós i divers. 

Perquè crec fermament que menjar és un acte polític, com diuen molts autors, i que les nostres eleccions de consum parlen del món que volem.

Per això, encara que sigui contra la tendència avui dia, reivindico la cuina mediterrània, els nostres productes, i amb molt per aprendre em posiciono en contra del consum d’aliments segons la moda del moment, que normalment va acompanyat de la indústria a la que li interessa sobretot vendre, sigui el que sigui, perquè per la indústria un alvocat ecològic en un camp d’agricultura intensiva a una terra de secà, d’on s’han tret oliveres perquè ja no generen tants beneficis i s’ha produït a 500 km del teu supermercat encara és ecològic, per mi no.